Aquí no ets cap estrany d'Adam Haslett
Els hereus del benestar que es pensen que la vida és una qüestió de sentiments perfectes
Aquí no ets cap estrany introdueix els lectors en el cor i la ment de persones que afronten els dilemes crucials de la vida: un vell inventor que encara bull d'idees decideix fer una darrera visita al seu fill gai; la trobada amb una pacient reticent ens revela les pors i els desitjos d'un jove psiquiatre; un noi que s'ha quedat orfe troba consol en la violència d'un company de classe; la reaparició d'un antic amant trasbalsa la pau entre un germà i una germana que viuen plegats des de fa dècades... En escenaris que s'estenen des de Nova Anglaterra a
Aquesta síntesi del llibre que fa l'editorial és una bona mostra d'allò que en diem les mitges veritats. No crec que volguessin enganyar i enganxar compradors, sinó que sintetitzar és sempre difícil, i en aquest cas els resums dels contes no són gens ajustats a llur veritable essència .
En el primer conte "Notes per al meu biògraf", s'obliden de dir que el vell inventor és un malat mental -malaltia psíquica de la bipolaritat-; de fet, el protagonista, que narra en primera persona, mostra una activitat aclaparadora, que esgota el fill i els lectors: costa seguir totes les seves reflexions, però si s'aconsegueix, doncs, ja hem fet un curset de medecina mental.
En el segon conte, "El metge bo", calia dir com de tràgic i terrible és la vida de la pacient del metge bo: la treuen de la universitat a mitja carrera, el fill es droga, i aquest li talla els dits -per un causa que no explicaré-, i finalment mor en un accident. Buffff!!!!
N'escric unes frases: mentre l'escola li ensenyava George Washington anys rere any, jo li llegia. No és que fos cap fanàtica, no vaig llençar el televisor, ni el sobreprotegia. Li llegia llibres després de sopar i quan es va fer més gran llegia pel seu compte.
En "El començament del dol" no sé com poden dir que un noi que s'ha quedat orfe troba consol en la violència d'un company de classe: ni parlar-ne! Les seves tendències gais entren en una relació sadomasoquista desconsolada.
I potser el millor conte és el següent: el quart "Devoció". És la que té Hillary per Owen, el seu germà, a qui ha protegit tota la vida , i que aquest, en canvi, li ha destrossat la seva vida. Ell li havia fet malbé la vida. Molt bo. La focalització dels dos germans arrodoneix el conte, però aquesta devoció per una altra persona, malgrat que ella sap què li ha fet -i no li ho diu!- és la seva millor basa.
Els altres contes també són ben interessants. En "La fi de la guerra" hi ha un altre exemple de devoció i una altra malatia terrible, dues millor dit: una mental i ua psoriasi. Terrible.
A "Reunió" se'ns explica com resol passar els seus últims dies un malalt de sida.
En canvi, "Endevinació" constitueix una entrada en el món de l'esoterisme: les premonicions d'un noi -que també són tràgiques.
I el darrer és potser el més feliç: un "Voluntari" per tenir cura d'una àvia viu alhora la seva primera relació sexual. Malgrat tot, una de les últimes frases del conte ens dóna idea d'aquest conte i de tota l'obra de Haslett: Tu i tots els hereus del benestar que es pensen que la vida és una qüestió de sentiments perfectes
