Junts i prouParís, París. Sempre ens quedarà París. I els sentiments. Quatre-centes pàgines sobre uns personatges especials, però que et podries trobar en aquesta vida, encara que només a París. Soledat, pobresa, rebuig, misèria, art (a la cuina i en els pinzells, i en la vida). Camille és una artista dibuixant; Franck ho és a la cuina; Philibert també, però vivint una vida d’aristòcrata tímid. I música de fons: òpera, però també Marvin Gaye i la seva This is Anna’s song: sentiments, amb una mica –mica de sexe, i no gaire explícit: Sexual Healing.
No excel·leix, però és notable en tot: en els diàlegs, en algunes descripcions (la feina a la cuina d’un bon restaurant francès, la matança del porc: quan l’home li va enfonsar la fulla a la caròtida, l’horror. En lloc de matar-lo, era com si l’acabés de de despertar. Tots els homes damunt seu, la sang que brollava, l’àvia que col·locava una olla allà sota i que s’arremangava per remenar la sang. Sense cullera, sense res, a mà nua. Ecs....l’altre que ho havia sentit tot, sabia que el seu company acabava de patir i no va esperar que el travassessin per bramar com un ase.)
I diàlegs per recordar:
- ¿Et penses que són com les mines dels teus llapis? ¿Et penses que es gasten amb l’ús?
- ¿El què?
- Els sentiments.
I sentències poètiques:
- “Has d’aprendre, fill meu, que la bava del gripau no pot ferir el colom blanc”.
Aquesta és la quarta obra d’Anna Gavalda: M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc va ser la primera, d’escriure, ella, i de llegir-la, jo. Contes amb tot la charme de Paris. Una sorpresa pel to modern: una Françoise Sagan d’ara.
La segona, L’estimava, és una novel·la més curta que Junts i prou: una separació matrimonial es pot suportar més si t’expliquen una història sobre un amor no realitzat perquè hom ha estat un covard i ha preferit conservar el lligam matrimonial.
