10/23/2006

Junts i prou: aquesta és la cançó d’Anna Gavalda

Junts i prou

París, París. Sempre ens quedarà París. I els sentiments. Quatre-centes pàgines sobre uns personatges especials, però que et podries trobar en aquesta vida, encara que només a París. Soledat, pobresa, rebuig, misèria, art (a la cuina i en els pinzells, i en la vida). Camille és una artista dibuixant; Franck ho és a la cuina; Philibert també, però vivint una vida d’aristòcrata tímid. I música de fons: òpera, però també Marvin Gaye i la seva This is Anna’s song: sentiments, amb una mica –mica de sexe, i no gaire explícit: Sexual Healing.

No excel·leix, però és notable en tot: en els diàlegs, en algunes descripcions (la feina a la cuina d’un bon restaurant francès, la matança del porc: quan l’home li va enfonsar la fulla a la caròtida, l’horror. En lloc de matar-lo, era com si l’acabés de de despertar. Tots els homes damunt seu, la sang que brollava, l’àvia que col·locava una olla allà sota i que s’arremangava per remenar la sang. Sense cullera, sense res, a mà nua. Ecs....l’altre que ho havia sentit tot, sabia que el seu company acabava de patir i no va esperar que el travassessin per bramar com un ase.)

I diàlegs per recordar:

- ¿Et penses que són com les mines dels teus llapis? ¿Et penses que es gasten amb l’ús?

- ¿El què?

- Els sentiments.

I sentències poètiques:

- “Has d’aprendre, fill meu, que la bava del gripau no pot ferir el colom blanc”.

Aquesta és la quarta obra d’Anna Gavalda: M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc va ser la primera, d’escriure, ella, i de llegir-la, jo. Contes amb tot la charme de Paris. Una sorpresa pel to modern: una Françoise Sagan d’ara.

La segona, L’estimava, és una novel·la més curta que Junts i prou: una separació matrimonial es pot suportar més si t’expliquen una història sobre un amor no realitzat perquè hom ha estat un covard i ha preferit conservar el lligam matrimonial.

Em quedo amb el primer llibre (potser per la sorpresa).

10/19/2006

Llibres vells i d'ocasió


Aquest diumenge, 15 d'octubre, Antoni Puigverd escriu a Presència sobre els llibres vells -de "bibliòfil"- i explica l'alegria que es té quan n'aconsegueixes un de valorat; en el seu cas, comenta que ha adquirit un llibre en italià de Sefan Zweig.
Una altra casualitat, com en el primer escrit que he fet en el blog. Hauré de titular el meu blog així. Resulta que en la Fira del llibre vell i d'ocasió de Barcelona vaig comprar, a començaments de mes, la Poesia completa de Josep Carner en la seva edició de 1957 , primera i única, i exhaurida i mítica -tal com diuen totes els comentaris dels experts sobre l'obra de Carner.
Fantàstic. Molt més quan la vaig comprar per 90 euros, i en la web que té una llibreria de vell de Barcelona hi era a 150 euros.
Per cert, quin gran autor, Zweig. Les seves memòries i Els moments estel·lars de la humanitat són tan recomanables!

10/18/2006

Pamuk: Premi Nobel 2006


Orham Pamuk ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Quina casualitat: aquest estiu he llegit dos llibres seus: El llibre negre (1998, Edicions 62) i La nova vida (2003, la Magrana).
Casualitat... a mitges: a principis d'estiu vaig viatjar a Estambul.
Escritura densa, que no vol dir difícil, sinó detalladíssima, luxuriosa d'adjectius i noms, prolix a vegades. En certa manera recorda algunes pàgines de Garcia Márquez i, a casa nostra, d'en Jesús Moncada. Es necessita temps i temps: unes quantes tardes d'estiu a la platja, per exemple. Reconec que el segon no el vaig acabar (potser perquè ja se m'acabaven l'estiu i les vacances). El primer molt bo: estructura senzilla: alternança de capítols per a les anades i vingudes a Estambul del protagonista i per als textos d'un seu oncle periodista (en realitat, un alter ego). Molt bo el capítol que narra una mítica baixada d'aigües en el Bòsfor i tot el que queda al descobert